28/11/07

Idees manualitats



Aprofitant que és temps de reflexió (què faig per l'amic invisible!) deixo uns links per anar agafant idees.






La veritat és que hi ha moltes pàgines plenes d'idees i de coses per fer. El que em falta a mi és temps per poder-ho fer tot!!

Quins nivells...

26/11/07

Boscos endins: d'aquí 2 mesos


Boscos endins, diumenge 25 de novembre 19h, Teatre Municipal de Girona.

M'encantaria poder dir que l'obra em va encantar, que va ser brillant i que tots els actors van estar a l'alçada (no només del públic, si no de la peça, el repartiment i de la companyia).
Malauradament ahir els va faltar merda, i molta.

No vull ser pessimista ni excessivament crítica, però crec que ahir la meitat dels actors es van quedar a casa, i a escena n'hi havia només 3 o 4.

No vull ser dura ni dolenta, però suposo que d'aquí un parell de mesos els actors se sabran els papers, les cançons i es podran lluir en la coreografia, seguretat i estaran brillants en escena, i faran gaudir i al·lucinar el públic.

Tanmateix no vull desmerèixer ni la posada en escena (vestuari, maquillatge i decorats) ni la música, ja que juga un paper fonamental a la peça. El decorat rotatori dona molt joc i en alguns moments hi ha bones solucions pels mutis i les entrades en escena.

Els meus (forts) aplaudiments per a la l'Anabel Totusaus, l'Anna Moliner i la Mone (tot i que en alguns moments es va quedar en blanc, deslluïnt completament escenes amb aquells segons de silenci que et fan posar la pell de gallina...). Però, en genera, Boscos Endins està dominat aclaparadorament per les veus i els cares femenines.

Mala nota per al director (no es pot estrenar una obra en aquestes condicions), en els tècnics (es va desenganxar un decorat) i per als altres que ahir no van fer d'actors (Jordi Estadella (també amb errors) i el forner). A mig camí es van quedar Marc Pujol, Carlos Gramaje i Sergi Albert.

Un apunt, des del públic també hi van haver sorpreses, els crits d'unes fans cridant "guapa, guapa!" a la Gisel·la enmig de l'obra i d'un flaix d'una foto que van tirar-li. Im-pressionant.

En resum, i repetint que no vull ser incendiària, i amb tot el respecte del món,espero que com el vi, Boscos endins millori amb el temps.

24/11/07

100% NOFX





16 de novembre de 2007, 22h, NOFX surten a l'escenari del Razzmatazz i comença l'espectacle!


Una hora i 45min d'energia desenfrenada al pur estil NOFX, complint així les espectatives posades sobre aquesta (gairebé llegendària, jaja) banda de punk.


Personalment em va agradar molt el concert i em vaig quedar molt satisfeta d'haver invertit els 30€ en aquest concert i no en un altre. Crec que era com una cosa que tenia pendent, un dels grups mítics de l'insti/universitat, aiii quins temps!!


Les cançons que van tocar, destactant The Decline (ja que poques vegades la toquen en directe), van ser:

Dinosaurs Will Die

Franco unamerican

Perfect Government

The Decline

Seeing Double at The Triple Rock

No woman no cry

Leave It alone

Radio

Leaving Jesusland

I’m Telling Tim

Straight Edge

Murder The Government

Eat The Meek

Linoleum

All His Suits Are Torn

What Now My Love

Bob

The Brews

Bottles To The Ground

Don’t Call Me White

Whoops, I Od’d

Stickin In My Eye

Kill All The Whiteman


Poso l'enllaç a aquesta crònica, a la qual estic totalment d'acord, i en la que s'explica com va anar tot.

27/8/07

HERE WE GO!!



Només falten 15 dies perquè comenci l'aventura pakitera d'aquest any. Malauradament no hi serem totes, la Núria es queda "a terra", segur que no serà el mateix sense ella, però...


La ruta que ens ocupa és per Califòrnia, un total d'aproximadament 2.500 Km i passant per San Francisco - PN Yoshemite - PN Sequoia i Gran Canyon - PN Death Valley - Las Vegas - Los Ángeles - Big Sur - Monterrey - San José (algú ja sap per què).


See you!
Seguirem informant...


8/8/07

DELICIOUS !




Sísí, aquí hi ha una petita mostra dels plats que vem menjar dimarts dia 31 de juliol al Celler de Can Roca, dia que passarà a la història no només perquè és l'aniversari del Juan-Mari Arzak, sinó perquè va ser un dia gloriós per nosaltres, la millor experiència gastronòmica de la nostra vida!!

Un dels millors regals de la meva vida (gràcies Juan!!!) va ser poder gaudir dels plats servits en el menú degustació que ofereixen en el restaurant, amb dues estrelles Michelin, que per mi ja els les podrien donar totes! Segurament si el lloc fos més acollidor, més cuidat, serien els millors (i no dic pas que no ho sigui).

La varietat de plats va ser suficient per sorprendre'ns cada vegada, per flipar i per atipar-nos, perquè tot i ser tastets de vàries coses, al final vem sortir amb la panxa plena.

Per fer-vos una idea de què vem menjar he penjat les fotos de la sopa de cirera (amb marisc), el cruixent de bacallà (o sigui cornes de bacallà) i el segon aperitiu format per: cloïssa, aigua de mar i herbes anissades; figues amb foie i Pedro Ximenez; i panses amb xerès (i no pas el gelat d'anxoves que veieu a la foto). I d'allò que no hi ha foto física, com per exemple el postes "Interpretació del perfum Be Delicious de DKNY", realment genial, elaborat amb compota de poma, boletes de meló naturals i congelades amb nitrògen líquid i flors.

Recomano a tothom un àpat al Celler de Can Roca, no pas cada dia perquè perdria l'encant de l'ocasió especial que vol ser, i perquè, no us enganyaré, l'economia no està per gaires alegries com aquesta!!

26/7/07

HAPPY HOLIDAAAAAAAAAAYSSSSSSSSS







Tanco la paradeta..... fins a la tornada, me'n vaig de vacances! iuuuuujuuuu!





19/7/07

IT'S NEVER BEEN LIKE THAT


...IT'S NEVER BEEN LIKE THAT....
L'assignatura de comunicació oral s'ha acabat!!! Tanmateix és possible que aquest blog segueixi tenint entrades, depenent de la inspiració de l'autora, que a part de tenir moltes ganes d'anar-se'n de vacances (ja només falten 7 dies!!) també té ganes de no fer res durant algun temps... Així doncs com dirien els Phoenix (una altra perla que m'agradaria recomanar-vos):

.. They say an end can be a start ..
...Finding out the secrets words won't tell
Whatever it is it can't be named ..

... If I ever feel better
Remind me to spend some good time with you.
... The things I do possess sometimes they own me too
What they gonna do to me? It's hopeless, hopeless...

16/7/07

Mireu mireu!!!

Aquesta entrada és només per compartir aquest anunci increïble de la Volkswagen, us recomano que el mireu, és molt original!

http://www.youtube.com/watch?v=2zIODJsnqXE

4/7/07

Que treballi la termodinàmica


La informació és una eina, una arma i és com la plastilina, la pots estirar, arronsar, barrejar amb altres colors, fer formes i adaptar-la a allò que vols fer.

No cal que doni gaires exemples, només cal analitzar com els diversos mitjans de comunicació informen d'una mateixa notícia. Per exemple, parlant del proper esdeveniment esportiu de l'any, el Tour de França, esperat i anhelat per molts seguidors durant tot l'any, els diaris esportius del nostre país, defineixen aquesta propera edició (després de com va ser el Tour passat) com: " El Tour, un espacio reservado para héroes" (Diari Sport), "Bajo la sombra del terrorismo y el dopaje" (Mundo Deportivo), l'espectacle està servit.

De la mateixa manera que la informació es pot tergiversar, també es pot adequar a allò que es vol explicar, donant-li la volta, i allò que en un principi sembla evident, passa a ser una fal·làcia.

Us poso per exemple el següent text:

Per les lleis de la Termodinàmica, tots sabem que una caloria és l’energia necessària per passar 1g d’aigua, de 21’5º a 22’5º. No és necessari ser un geni per calcular que si l’home pren una copa d’aigua gelada (200ml o 200g), aproximadament a 0º, necessita 200 calories per posar-la a 1º.

Perquè hi hagi un equilibri tèrmic amb la temperatura corporal, seran necessàries unes 7.400 calories perquè aquests 200g d’aigua arribin als 37ºC de la temperatura corporal (200g x 37ºC). I per mantenir aquesta temperatura el cos utilitza la única font d’energia disponible: el greix corporal. (Les greixines!!!!!). O sigui que es necessita cremar massa greixosa per tal de mantenir la temperatura estable.

Així doncs si una persona beu una pinta de cervesa (aproximadament 500cc) a 0ºC de temperatura, perdrà unes 17.500 calories. Ara bé, s’hand e tenir en compte les calories que porta la pinta de cervesa, que són aproximadament 1.000cal/500cc. Si es resten aquestes calories guanyades a les perdudes, tindrem que el balanç final és que es perden 16.500cal. Òbviament quan més freda està la cervesa, més pèrdua hi ha de calories.

Això sembla més efectiu que anar en bicicleta, córrer o fer spinnig! Aprimar-se és senzillíssim i còmode, només cal beure cervesa ben freda, en grans quantitats i deixem que la termodinàmica faci la resta.

FONT: Traducció d’un e-mail.

3/7/07

Puja al monopatí del Bread & Butter



Durant aquest cap de setmana té lloc a Barcelona una edició més de la Fira
Bred & Butter, un esdeveniment imprescindible per a tothom qui vulgui estar a la última sobre cultura urbana.


Bàsicament és una fira sobre moda però no només sobre roba i complements, sinó també sobre tot allò relacionat amb allò que és modern i que fa que algú ho sigui, o que senzillament sigui un cutre. Em refereixo a la música, art, festa, etc.

En una entrevista publicada al Periódico, Steven Vogel (Londres, 1979), expert en moda urbana i participant en la BBB, explica que "el fenomen de la moda urbana va néixer a principis dels anys 80 a Manhattan, quan un grup de gent va començar a barrejar la cultura del surf, la música punk i el pop art; estaven en l'ona del "faci-s'ho vostè mateix", i per això van fabricar la seva pròpia roba, la seva música, els seus skates. Eren contracultura. Posteriorment, els Beastie Boys, un grup de nois blancs que rapejaven a les gires de Madonna i que barrejaven música, monopatí, art i festa, van impulsar la roba de carrer."

Mirat així sembla impossible que una fira sobre una moda d'aquest tipus mogui 80 milions d'euros.


El tema del monopatí no es queda aquí, segon Vogel "el monopatí té molt d'esport, però també té a veure amb la mirada sobre la realitat. Quan el practiques, sents molta eufòria, se't desconnecta el cervell i comences a veure d'una altra manera l'arquitectura urbana. Avalues els edificis segons si els pots skatejar o no. El perfil de la ciutat canvia. Tot això et fa més susceptible a l'art, et porta a produir-ne."

No sé si skatejar és la recepta per tenir una creativitat que produeixi obres d'art, però sí que Vogel ens planteja la solució als problemes de qui aspira a ser modern i no ho aconsegueix (o no sap si està en el camí encertat). Vogel recomana que per ser extra-cool és "instal.lar-se a Hawaii, fumar molts porros, surfejar al màxim i saber qui són Hiroshi Fujiwara, James Jebbia o Shann Stüssy", si no, no ets ningú, i menys en el Bred & Butter.

Però és que des del monopatí el món es veu diferent i fins que no hi puges, no estàs a l'alçada.

2/7/07

Les veus



Parlant de males veus, males comunicadores o de veus que simplement no enganxen, m'agradaria fer una mica de reflexió al voltant d'aquesta qualitat, do natural, característica personal que pot donar molt de sí en una persona.


No sé si algú s'ha enamorat alguna vegada per la veu d'una persona i per allò que pot trasmetre(recordem la fantàstica -primera- pel·lícula de l'Isabel Coixet "Cosas que nunca te dije" on la Lili Taylor (Ann), Andrew McArthy (Don) senten una atracció més enllà dels cables telefònics) però és una qualitat i un factor més en la comunicació oral.

Proposaria un top-ten o un rànquing de les millors veus que existeixen o han existit, però l'audiència d'aquest blog és tal que es bloquejaria el blog i es saturaria de tantes entrades.


Però, almenys us diré les que a mi m'agraden més, tant femenines com masculines, catalanes i estrangeres.

M'agrada molt la veu de la cantant de The Cardigans, la Nina Persson, crec que és especial i que transmet molt bé el tipus de lletres i cançons que fan, així com també del cantant Bono, que crec que és molt especial i que fa encara més mite el fantàstic grup U2.

També m'agradava molt la veu, i el caràcter, del Carles Cuní a "La nit dels ignorants", així com el Miquel Calzada a "Pasta gansa".

Tanmateix hi ha veus que no m'agraden gens i que fins i tot em neguitegen, com per exemple la veu de la Sílvia Tarragona ("La nit dels ignorants"), de l'Elisenda Camps ("Tot és possible"), el Joaquín Sabina o del Joaquim Maria Puyal. Que ningú s'enfadi. Suposo que és qüestió de freqüències, gustos i afinitats.

No em voldria repetir, però indubtablement el rànquing negatiu l'encapçalaria la sra Màsterplus o la Mercedes de l'Aqualimpia, les "fenòmenes" de la comunicació.

Bella Formentera


La setmana passada vaig estar a Formentera i vaig haver de mirar al meu voltant, el rellotge, el bitllet, les meves amigues i convènce'm i afirmar-me a mi mateixa que estava al destí escollit.

A banda i banda hi tenia italians: nens, nenes, homes, dones, joves... de totes les edats, però italians.

Realment és decevedor anar, ni que sigui per passar-hi uns dies, a un lloc i que costi trobar algú que et parli amb la llengua d'allà, que no sigui possible trobar cartells, fullets, indicacions i gent que parli amb la llengua autòctona del lloc.

Formentera és una illa que té uns 7.000 habitants durant tot l'any (1.000 dels quals són de procedència extrangera), però que durant la temporada turística aquesta xifra es dispara. La major part dels visitants de l'illa són de procedència europea (anglesos, italians, alemanys, etc.) i i també procedents de l'estat espanyol.

Així doncs, essent un lloc turístic, és normal que el personal i les infraestructures vagin encaminades a atendre quanta més gent millor. Ara bé, allò que per mi és més sorprenent és que els cartells dels restaurants, les cartes, els fullets, etc. estiguin gairebé en només dos idiomes: l'italià i l'anglès. I que en un establiment et parlin directament en italià i hagis de fer tu l'esforç de parlar castellà perquè t'entenguin alhora de demanar allò que es desitja.

L'altra cara de la moneda es viu a Itàlia, on a la premsa ha aparegut un article al diari El Corriere della Serra on es diu que
Formentera non vuole più gli italiani (Formentera no vol més als italians).

La notícia es basa en diverses conclusions i en dades d’opinió extretes del document del Pla de Màrketing de Formentera, i està escrita amb to relativament sensacionalista, destacant que el document estratègic culpa els italians de la caiguda del turisme alemany i que proposa potenciar el turisme espanyol i fins i tot el britànic. De fet el diari italià troba irònic que es vulgui promocionar l’illa entre els britànics a la vista del que fan a Eivissa. Sens dubte un article que ha generat preocupació entre els operadors turístics que treballen amb el turisme italià. Aquest és actualment el principal mercat turístic per Formentera i ha estat objecte de campanyes de promoció importants.

Així doncs Formentera, una illa cada cop més italianitzada, és vista per als italians com un lloc on no se'ls vol. No sé pas, doncs, com seria una illa on es rebés els italians amb els braços oberts.

12/6/07

Les greixines han vençut

El pitjor de les greixines no és l'operació bikini, ni l'operació s'ha acabat Nadal, ni el colesterol ni els mitxelins.

El pitjor és quan estàs escoltant tranquil·lament la ràdio, fins i tot passat una bona estona amb algun programa entretingut i de sobte..... pels talls publicitaris se't escola una veu odiosa que et recomana que et compris el Màsterplus perquè si no, estàs perdut!

No sé quina visió comercial tenen els responsables d'aquest producte però han aconseguit, teòricament pel camí errat (utilitzant una veu horrible, una locutora que no ho fa bé, li falta fluïdesa, expressió oral i a més a més amb un text que no "enganxa", i a sobre, destrossant cançons amb certa qualitat musical).

Però aquí la teoria es veu superada per la pràctica, i en aquest cas la sra màsterplus ens ha guanyat a tots, ha passat per sobre dels estigmes i dels consells que apareixen en la bibliografia del bon comunicador per donar pas a una nova generació de comunicadors: els que no ho fan bé, però potser per això tenen un cert "encant" (més que no pas interès).

Les greixines han vençut, cada dia ens visiten una estona, siguem on siguem, i hem d'anar en compte, la veu malaltissa de la sra màsterplus es fica dins el cervell com una cançó enganxosa.

Si algun dia aconsegueixo esbrinar qui és el productor publicitari del Màsterplus només li faré una pregunta: PERQUÈ ELLA, DÉU MEU, PERQUÈ?! Però no hi ha dubte, les greixines han vençut.

2/6/07

Només Cocacola?

No en sabia gairebé res sobre el Sr. Josep Anglada fins que els rumors van passar a ser fets: el partit polític Plataforma per Catalunya (PxC) pot ser decisiu en la formació de l'equip de govern a Vic. A part d'aquesta polblació n'hi ha d'altres en les quals hi haurà algun regidor d'aquesta formació representant el seu poble.

Ningú pot discutir que cada poble té a qui vota, però en aquest cas no sé si tothom sap qui és o qui s'amaga darrera aquesta canditatura. Pel Youtube corre un vídeo en el qual es pot veure un reportatge emès per TV3 sobre el candidat, el seu passat, present, ideologia i "programa".

En una entrevista, que ell no sabia que estava sent filmada comenta la seva ideologia, alguna de les mesures que emprendria si fos presient del govern (com per exemple implantar immediatament la pena de mort), i sobretot sobre què li convé i què no li convé de dir.

En primer lloc es posiciona a favor d'una política força radical en relació a la immigració, dóna suport a les idees franquistes i que la seva ideologia "d'ultra dreta no és cosa del passat".

M'agradaria afegir que defensa que els immigrants "aprenguin d'allò que veuen a Catalunya i no pas que nosaltres ens haguem d'acostumar a ells". Així doncs que els immigrants es guardin de fixar-se gaire en aquest senyor, per exemple de com parla el català, ple d'errors i de barbarismes.

Les imatges parlen per elles soles, i el Sr. Anglada també, i després de beure's només una cocacola, que li produeix una Sensación de vivir que és massa.


http://www.youtube.com/watch?v=Ju7rHmW0fqA

22/5/07

Digui?


Ahir apareixia a El Periodico digital la notícia que "Un alpinista britànic aconsegueix per primera vegada trucar per telèfon mòbil des del cim de l'Everest".

Segons els experts és una gesta, que ha estat possible pel grup China Telecom, que va instal·lar una antena de telefonia a la part nord de la muntanya.
L'escalador, Rod Baber, va dir, en la primera comunicació telefònica des de l'Himàlaia a través d'un mòbil "Fa fred, és fantàstic, estic envoltat per tota la serralada de l'Himàlaia".
Els límits de la comunicació s'estan desmuntant i la capacitat d'establir "línia" entre tots els llocs del món sembla no tenir obstacles.
L'Himàlaia és la serralada més alta de la Terra i consta de 14 cims de més de 8.000 metres. Segurament no és casual, doncs que sigui una de les rares regions del món sense xarxa de telefonia mòbil, i per això les primeres connexions de la història han estat fetes pels professionals de l'alpinisme.

20/5/07

Música


La música és una de les formes de comunicació oral que rebem al llarg de la nostra vida gairebé sense adonar-nos-en, les lletres dels músics se'ns escolen mentre anem amb cotxe, mentre rentem els plats o mentre estem a la fleca. Sense saber per què hi ha determinades cançons que de seguida ens convencen i passen a formar part del nostre repertori, ja sigui per la composició musical, perquè la veu qui la canta ens fascina o bé perquè és tan veritat allò que diu la lletra...

Totes les èpoques de la nostra vida es veuen identificades per una tonada, com si es tractés com una banda sonora, i moltes vegades al tornar-les a sentir ens transportem pel temps en els dies d'aquell estiu, o d'aquella pel·lícula, d'aquell amor o d'aquelles farres.

Hi ha cançons que no és fins que les retrobem, un cop ja no estan de moda, ja no sabem quan temps feia que no la sentíem, és que passen a ser importants per nosaltres. És curiós que una cançó que no tingui res a veure amb alguna cosa de la nostra vida ens faci recordar amb tants detalls aquells moments viscuts. I potser en aquell moment ni ens agradava, però ara ens serveix per veure el passat d'una altra manera, amb la distància, la nostàlgia i tocant de peus a terra. Els temps ho cura tot i majoritàriament només recordem allò bo que ens ha passat. Potser per això una cançó mai és d'amor quan s'estima, si no quan es recorda.

Però moltes vegades és gràcies a aquestes cançons que trobem paraules per allò que sentim, per expressar aquell pessigolleig o aquella tristor que ens inunda i no ens deixa parlar.

La música també ens pot servir de punt de partida alhora d'establir noves relacions personals, gràcies a que ens agradi un grup de música o un altre podem formar part d'un grup social, d'una colla i d'un estil. Als adolescents escoltar les cançons dels Pets per exemple, els pot suposar poder aconseguir anar al seu primer concert de la seva vida, aquell que mai oblidaran.

No hi ha fórmules màgiques en la música, ni la lletra ni res d'això, però si que hi ha certs acords que encadenats tenen més probabilitats de ser agradables a l'oïda i d'esdevenir èxits. Si no que els ho demanin als Beatles.

I en les lletres també es poden amagar missatges sublimilars o poden ser utilitzades com a tals en campanyes publicitàries, on aquella música que està de moda (o que et fa recordar aquell succés del teu passat mitjançant el qual t'estoves i et quedes parat davant de la televisó) serveix de ganxo per a encolomar-te algun nou atril·lugi imprescindible per a la teva vida diària.

Al final, però, on hi hagi una bona cançó, ben feta, ben composada, ben musicada i ben cantada, que es tregui tota la resta i que es pari el món.

18/5/07

El futbol és així.


Per molt que la teoria ens digui que “la comunicació oral és aquella que s’estableix entre dues o més persones, com a mitjà de comunicació l’aire i com a codi idioma”, no sempre es compleix.

Un exemple clar el tenim amb la coordinació d’aquest màster, per exemple, perquè ens donessin els horaris bons dels seminaris potser varem haver de trucar diverses portes. O perquè a mi em cobressin la matrícula, una mica més i m’ho he de fer jo. O per exemple la comunicació oral que s’estableix quan vas a secretaria acadèmica de ciències: en primer lloc has d’estar a l’aguait perquè l’horari d’atenció al públic és tan reduït que és molt possible que no l’endevinis. I els divendres és menys estona, potser porta bona sort. I un cop t’atenen el codi de comunicació (tot i ser en llengua catalana) no sempre és l’adequat, mai t’entenen, i quan ho fan és perquè et diguin o que no saben res del que els dius o que has d’anar a una altra finestreta. No sé de què em serveix tenir el nivell D!

Més dificultats apareixen quan canvio de país, o sense anar gaire lluny traspasso les fronteres de Catalunya, i algú s’interessa per conèixer-me i em demana el meu nom. Llavors jo no sé com posar-m’hi perquè ja em conec totes les possibilitats (no n’hi ha gaires), no té res a veure amb “tria la teva aventura”, d’allò que passarà a continuació, dic el meu nom i el receptor actua si sentís ploure o com si li hagués entrat alguna cosa l’ull (arrugant el nas, els ulls i el front a la vegada): ???? Exacte, el meu nom no està fet per ser comunicat més enllà del territori català. I no per res, sinó per experiència. Me-rit-xell, ja em diràs! Em podrien haver posat Anna o Maria o Laura, més fàcil, internacional i curt. Això de dir-me Me-rit-xell a la que començo i la gent no entén res ja no acaben escoltat el nom sencer. No ven, els meus pares no sabien res de màrqueting, com es nota... Però no tothom té dificultats per entendre el meu nom! Hi ha un lloc a Europa on sí que poden pronunciar perfectament el meu nom sense cap dificultat (i amb certa emoció, fins i tot): a Lituània. L’explicació rau en que un personatge de dibuixos animats tenia un nom semblant i és per això que alguns lituans quan senten el meu nom posen els ulls com taronges, i amb boles com a la Candy i criden emocionats “Merrrr-it-xelh”, (o alguna cosa per l’estil). Suposo que per nosaltres és com si algú es digués Heidi o Son Goku.

I aquesta és una altra, quina facilitat que tenim de vegades per aprendre’ns noms de sèries, llibres o personatges de ficció i en canvi ens costa pronunciar o escriure certs noms de l’actualitat política o social. Ja em direu quants saben escriure o pronunciar correctament el nom de l’ex-canceller alemany, d’alguns municipis catalans o bé de l’entrenador del Barça.

I parlant dels futbolistes, la majoria d’ells pel què sembla, han nascut amb la facilitat de lluir-se movent les cames, expressant-se mitjançant aquestes parts del seu cos humà i per desgràcia han descuidat altres formes de comunicació com la verbal.

Ja se sap, “el futbol és així”.

16/5/07

Tret de sortida a la Festa Major!!


Benvolguts/des lectors/es d'aquest blog, us presento el suport que dóna veu als meus pensaments i inquietuds més interiors.

Aquest blog és consegqüència d'un exercici d'una de les assignatures del màster de Medi Ambient, concretament la de Comunicació oral, en la qual ens fan fer un blog per tal que expressem tot allò que ens suggereixi el món de la comunicació oral.

He escollit per al meu blog el títol de FESTA MAJOR perquè, a part que m'apassiona anar de festa major, perquè així és com la meva àvia Montserrat m'anomena "Aquesta noia és una Festa Major"!

I és que els avis, almenys els meus, sempre han tingut una forma d'expressar-se oralment molt rica i interessant. Quan era petita suposo que ho devia trobar curiós, les expressions i dites que deien, la meitat no les entenia, però ara m'encanta, em sembla fantàstic. Intentar recordar-me d'alguna frase que ells diuen per mi és important perquè no es perdi la tradició de la llengua oral, m'agradaria poder fer una llista de "dites dels meus avis". "15 dies a Cal Petarric", "A la taula i al llit,al primer crit"... La llàstima és que moltes de les expressions que diu la meva àvia tenen sentit en el seu context, a Callús (d'on sóm) i que difícilment, per molt que jo sàpiga l'expressió, la diré a un altre lloc perquè ningú sabria què vol dir.