Per molt que la teoria ens digui que “la comunicació oral és aquella que s’estableix entre dues o més persones, com a mitjà de comunicació l’aire i com a codi idioma”, no sempre es compleix.
Un exemple clar el tenim amb la coordinació d’aquest màster, per exemple, perquè ens donessin els horaris bons dels seminaris potser varem haver de trucar diverses portes. O perquè a mi em cobressin la matrícula, una mica més i m’ho he de fer jo. O per exemple la comunicació oral que s’estableix quan vas a secretaria acadèmica de ciències: en primer lloc has d’estar a l’aguait perquè l’horari d’atenció al públic és tan reduït que és molt possible que no l’endevinis. I els divendres és menys estona, potser porta bona sort. I un cop t’atenen el codi de comunicació (tot i ser en llengua catalana) no sempre és l’adequat, mai t’entenen, i quan ho fan és perquè et diguin o que no saben res del que els dius o que has d’anar a una altra finestreta. No sé de què em serveix tenir el nivell D!
Més dificultats apareixen quan canvio de país, o sense anar gaire lluny traspasso les fronteres de Catalunya, i algú s’interessa per conèixer-me i em demana el meu nom. Llavors jo no sé com posar-m’hi perquè ja em conec totes les possibilitats (no n’hi ha gaires), no té res a veure amb “tria la teva aventura”, d’allò que passarà a continuació, dic el meu nom i el receptor actua si sentís ploure o com si li hagués entrat alguna cosa l’ull (arrugant el nas, els ulls i el front a la vegada): ???? Exacte, el meu nom no està fet per ser comunicat més enllà del territori català. I no per res, sinó per experiència. Me-rit-xell, ja em diràs! Em podrien haver posat Anna o Maria o Laura, més fàcil, internacional i curt. Això de dir-me Me-rit-xell a la que començo i la gent no entén res ja no acaben escoltat el nom sencer. No ven, els meus pares no sabien res de màrqueting, com es nota... Però no tothom té dificultats per entendre el meu nom! Hi ha un lloc a Europa on sí que poden pronunciar perfectament el meu nom sense cap dificultat (i amb certa emoció, fins i tot): a Lituània. L’explicació rau en que un personatge de dibuixos animats tenia un nom semblant i és per això que alguns lituans quan senten el meu nom posen els ulls com taronges, i amb boles com a la Candy i criden emocionats “Merrrr-it-xelh”, (o alguna cosa per l’estil). Suposo que per nosaltres és com si algú es digués Heidi o Son Goku.
I aquesta és una altra, quina facilitat que tenim de vegades per aprendre’ns noms de sèries, llibres o personatges de ficció i en canvi ens costa pronunciar o escriure certs noms de l’actualitat política o social. Ja em direu quants saben escriure o pronunciar correctament el nom de l’ex-canceller alemany, d’alguns municipis catalans o bé de l’entrenador del Barça.
I parlant dels futbolistes, la majoria d’ells pel què sembla, han nascut amb la facilitat de lluir-se movent les cames, expressant-se mitjançant aquestes parts del seu cos humà i per desgràcia han descuidat altres formes de comunicació com la verbal.
Ja se sap, “el futbol és així”.
