El pitjor de les greixines no és l'operació bikini, ni l'operació s'ha acabat Nadal, ni el colesterol ni els mitxelins.
El pitjor és quan estàs escoltant tranquil·lament la ràdio, fins i tot passat una bona estona amb algun programa entretingut i de sobte..... pels talls publicitaris se't escola una veu odiosa que et recomana que et compris el Màsterplus perquè si no, estàs perdut!
No sé quina visió comercial tenen els responsables d'aquest producte però han aconseguit, teòricament pel camí errat (utilitzant una veu horrible, una locutora que no ho fa bé, li falta fluïdesa, expressió oral i a més a més amb un text que no "enganxa", i a sobre, destrossant cançons amb certa qualitat musical).
Però aquí la teoria es veu superada per la pràctica, i en aquest cas la sra màsterplus ens ha guanyat a tots, ha passat per sobre dels estigmes i dels consells que apareixen en la bibliografia del bon comunicador per donar pas a una nova generació de comunicadors: els que no ho fan bé, però potser per això tenen un cert "encant" (més que no pas interès).
Les greixines han vençut, cada dia ens visiten una estona, siguem on siguem, i hem d'anar en compte, la veu malaltissa de la sra màsterplus es fica dins el cervell com una cançó enganxosa.
Si algun dia aconsegueixo esbrinar qui és el productor publicitari del Màsterplus només li faré una pregunta: PERQUÈ ELLA, DÉU MEU, PERQUÈ?! Però no hi ha dubte, les greixines han vençut.
2/6/07
Només Cocacola?
No en sabia gairebé res sobre el Sr. Josep Anglada fins que els rumors van passar a ser fets: el partit polític Plataforma per Catalunya (PxC) pot ser decisiu en la formació de l'equip de govern a Vic. A part d'aquesta polblació n'hi ha d'altres en les quals hi haurà algun regidor d'aquesta formació representant el seu poble.
Ningú pot discutir que cada poble té a qui vota, però en aquest cas no sé si tothom sap qui és o qui s'amaga darrera aquesta canditatura. Pel Youtube corre un vídeo en el qual es pot veure un reportatge emès per TV3 sobre el candidat, el seu passat, present, ideologia i "programa".
En una entrevista, que ell no sabia que estava sent filmada comenta la seva ideologia, alguna de les mesures que emprendria si fos presient del govern (com per exemple implantar immediatament la pena de mort), i sobretot sobre què li convé i què no li convé de dir.
En primer lloc es posiciona a favor d'una política força radical en relació a la immigració, dóna suport a les idees franquistes i que la seva ideologia "d'ultra dreta no és cosa del passat".
M'agradaria afegir que defensa que els immigrants "aprenguin d'allò que veuen a Catalunya i no pas que nosaltres ens haguem d'acostumar a ells". Així doncs que els immigrants es guardin de fixar-se gaire en aquest senyor, per exemple de com parla el català, ple d'errors i de barbarismes.
Les imatges parlen per elles soles, i el Sr. Anglada també, i després de beure's només una cocacola, que li produeix una Sensación de vivir que és massa.
http://www.youtube.com/watch?v=Ju7rHmW0fqA
Ningú pot discutir que cada poble té a qui vota, però en aquest cas no sé si tothom sap qui és o qui s'amaga darrera aquesta canditatura. Pel Youtube corre un vídeo en el qual es pot veure un reportatge emès per TV3 sobre el candidat, el seu passat, present, ideologia i "programa".
En una entrevista, que ell no sabia que estava sent filmada comenta la seva ideologia, alguna de les mesures que emprendria si fos presient del govern (com per exemple implantar immediatament la pena de mort), i sobretot sobre què li convé i què no li convé de dir.
En primer lloc es posiciona a favor d'una política força radical en relació a la immigració, dóna suport a les idees franquistes i que la seva ideologia "d'ultra dreta no és cosa del passat".
M'agradaria afegir que defensa que els immigrants "aprenguin d'allò que veuen a Catalunya i no pas que nosaltres ens haguem d'acostumar a ells". Així doncs que els immigrants es guardin de fixar-se gaire en aquest senyor, per exemple de com parla el català, ple d'errors i de barbarismes.
Les imatges parlen per elles soles, i el Sr. Anglada també, i després de beure's només una cocacola, que li produeix una Sensación de vivir que és massa.
http://www.youtube.com/watch?v=Ju7rHmW0fqA
22/5/07
Digui?
Ahir apareixia a El Periodico digital la notícia que "Un alpinista britànic aconsegueix per primera vegada trucar per telèfon mòbil des del cim de l'Everest".
Segons els experts és una gesta, que ha estat possible pel grup China Telecom, que va instal·lar una antena de telefonia a la part nord de la muntanya.
L'escalador, Rod Baber, va dir, en la primera comunicació telefònica des de l'Himàlaia a través d'un mòbil "Fa fred, és fantàstic, estic envoltat per tota la serralada de l'Himàlaia".
Els límits de la comunicació s'estan desmuntant i la capacitat d'establir "línia" entre tots els llocs del món sembla no tenir obstacles.
L'Himàlaia és la serralada més alta de la Terra i consta de 14 cims de més de 8.000 metres. Segurament no és casual, doncs que sigui una de les rares regions del món sense xarxa de telefonia mòbil, i per això les primeres connexions de la història han estat fetes pels professionals de l'alpinisme.
20/5/07
Música
La música és una de les formes de comunicació oral que rebem al llarg de la nostra vida gairebé sense adonar-nos-en, les lletres dels músics se'ns escolen mentre anem amb cotxe, mentre rentem els plats o mentre estem a la fleca. Sense saber per què hi ha determinades cançons que de seguida ens convencen i passen a formar part del nostre repertori, ja sigui per la composició musical, perquè la veu qui la canta ens fascina o bé perquè és tan veritat allò que diu la lletra...
Totes les èpoques de la nostra vida es veuen identificades per una tonada, com si es tractés com una banda sonora, i moltes vegades al tornar-les a sentir ens transportem pel temps en els dies d'aquell estiu, o d'aquella pel·lícula, d'aquell amor o d'aquelles farres.
Hi ha cançons que no és fins que les retrobem, un cop ja no estan de moda, ja no sabem quan temps feia que no la sentíem, és que passen a ser importants per nosaltres. És curiós que una cançó que no tingui res a veure amb alguna cosa de la nostra vida ens faci recordar amb tants detalls aquells moments viscuts. I potser en aquell moment ni ens agradava, però ara ens serveix per veure el passat d'una altra manera, amb la distància, la nostàlgia i tocant de peus a terra. Els temps ho cura tot i majoritàriament només recordem allò bo que ens ha passat. Potser per això una cançó mai és d'amor quan s'estima, si no quan es recorda.
Però moltes vegades és gràcies a aquestes cançons que trobem paraules per allò que sentim, per expressar aquell pessigolleig o aquella tristor que ens inunda i no ens deixa parlar.
La música també ens pot servir de punt de partida alhora d'establir noves relacions personals, gràcies a que ens agradi un grup de música o un altre podem formar part d'un grup social, d'una colla i d'un estil. Als adolescents escoltar les cançons dels Pets per exemple, els pot suposar poder aconseguir anar al seu primer concert de la seva vida, aquell que mai oblidaran.
No hi ha fórmules màgiques en la música, ni la lletra ni res d'això, però si que hi ha certs acords que encadenats tenen més probabilitats de ser agradables a l'oïda i d'esdevenir èxits. Si no que els ho demanin als Beatles.
I en les lletres també es poden amagar missatges sublimilars o poden ser utilitzades com a tals en campanyes publicitàries, on aquella música que està de moda (o que et fa recordar aquell succés del teu passat mitjançant el qual t'estoves i et quedes parat davant de la televisó) serveix de ganxo per a encolomar-te algun nou atril·lugi imprescindible per a la teva vida diària.
Al final, però, on hi hagi una bona cançó, ben feta, ben composada, ben musicada i ben cantada, que es tregui tota la resta i que es pari el món.
Totes les èpoques de la nostra vida es veuen identificades per una tonada, com si es tractés com una banda sonora, i moltes vegades al tornar-les a sentir ens transportem pel temps en els dies d'aquell estiu, o d'aquella pel·lícula, d'aquell amor o d'aquelles farres.
Hi ha cançons que no és fins que les retrobem, un cop ja no estan de moda, ja no sabem quan temps feia que no la sentíem, és que passen a ser importants per nosaltres. És curiós que una cançó que no tingui res a veure amb alguna cosa de la nostra vida ens faci recordar amb tants detalls aquells moments viscuts. I potser en aquell moment ni ens agradava, però ara ens serveix per veure el passat d'una altra manera, amb la distància, la nostàlgia i tocant de peus a terra. Els temps ho cura tot i majoritàriament només recordem allò bo que ens ha passat. Potser per això una cançó mai és d'amor quan s'estima, si no quan es recorda.
Però moltes vegades és gràcies a aquestes cançons que trobem paraules per allò que sentim, per expressar aquell pessigolleig o aquella tristor que ens inunda i no ens deixa parlar.
La música també ens pot servir de punt de partida alhora d'establir noves relacions personals, gràcies a que ens agradi un grup de música o un altre podem formar part d'un grup social, d'una colla i d'un estil. Als adolescents escoltar les cançons dels Pets per exemple, els pot suposar poder aconseguir anar al seu primer concert de la seva vida, aquell que mai oblidaran.
No hi ha fórmules màgiques en la música, ni la lletra ni res d'això, però si que hi ha certs acords que encadenats tenen més probabilitats de ser agradables a l'oïda i d'esdevenir èxits. Si no que els ho demanin als Beatles.
I en les lletres també es poden amagar missatges sublimilars o poden ser utilitzades com a tals en campanyes publicitàries, on aquella música que està de moda (o que et fa recordar aquell succés del teu passat mitjançant el qual t'estoves i et quedes parat davant de la televisó) serveix de ganxo per a encolomar-te algun nou atril·lugi imprescindible per a la teva vida diària.
Al final, però, on hi hagi una bona cançó, ben feta, ben composada, ben musicada i ben cantada, que es tregui tota la resta i que es pari el món.
18/5/07
El futbol és així.
Per molt que la teoria ens digui que “la comunicació oral és aquella que s’estableix entre dues o més persones, com a mitjà de comunicació l’aire i com a codi idioma”, no sempre es compleix.
Un exemple clar el tenim amb la coordinació d’aquest màster, per exemple, perquè ens donessin els horaris bons dels seminaris potser varem haver de trucar diverses portes. O perquè a mi em cobressin la matrícula, una mica més i m’ho he de fer jo. O per exemple la comunicació oral que s’estableix quan vas a secretaria acadèmica de ciències: en primer lloc has d’estar a l’aguait perquè l’horari d’atenció al públic és tan reduït que és molt possible que no l’endevinis. I els divendres és menys estona, potser porta bona sort. I un cop t’atenen el codi de comunicació (tot i ser en llengua catalana) no sempre és l’adequat, mai t’entenen, i quan ho fan és perquè et diguin o que no saben res del que els dius o que has d’anar a una altra finestreta. No sé de què em serveix tenir el nivell D!
Més dificultats apareixen quan canvio de país, o sense anar gaire lluny traspasso les fronteres de Catalunya, i algú s’interessa per conèixer-me i em demana el meu nom. Llavors jo no sé com posar-m’hi perquè ja em conec totes les possibilitats (no n’hi ha gaires), no té res a veure amb “tria la teva aventura”, d’allò que passarà a continuació, dic el meu nom i el receptor actua si sentís ploure o com si li hagués entrat alguna cosa l’ull (arrugant el nas, els ulls i el front a la vegada): ???? Exacte, el meu nom no està fet per ser comunicat més enllà del territori català. I no per res, sinó per experiència. Me-rit-xell, ja em diràs! Em podrien haver posat Anna o Maria o Laura, més fàcil, internacional i curt. Això de dir-me Me-rit-xell a la que començo i la gent no entén res ja no acaben escoltat el nom sencer. No ven, els meus pares no sabien res de màrqueting, com es nota... Però no tothom té dificultats per entendre el meu nom! Hi ha un lloc a Europa on sí que poden pronunciar perfectament el meu nom sense cap dificultat (i amb certa emoció, fins i tot): a Lituània. L’explicació rau en que un personatge de dibuixos animats tenia un nom semblant i és per això que alguns lituans quan senten el meu nom posen els ulls com taronges, i amb boles com a la Candy i criden emocionats “Merrrr-it-xelh”, (o alguna cosa per l’estil). Suposo que per nosaltres és com si algú es digués Heidi o Son Goku.
I aquesta és una altra, quina facilitat que tenim de vegades per aprendre’ns noms de sèries, llibres o personatges de ficció i en canvi ens costa pronunciar o escriure certs noms de l’actualitat política o social. Ja em direu quants saben escriure o pronunciar correctament el nom de l’ex-canceller alemany, d’alguns municipis catalans o bé de l’entrenador del Barça.
I parlant dels futbolistes, la majoria d’ells pel què sembla, han nascut amb la facilitat de lluir-se movent les cames, expressant-se mitjançant aquestes parts del seu cos humà i per desgràcia han descuidat altres formes de comunicació com la verbal.
Ja se sap, “el futbol és així”.
Un exemple clar el tenim amb la coordinació d’aquest màster, per exemple, perquè ens donessin els horaris bons dels seminaris potser varem haver de trucar diverses portes. O perquè a mi em cobressin la matrícula, una mica més i m’ho he de fer jo. O per exemple la comunicació oral que s’estableix quan vas a secretaria acadèmica de ciències: en primer lloc has d’estar a l’aguait perquè l’horari d’atenció al públic és tan reduït que és molt possible que no l’endevinis. I els divendres és menys estona, potser porta bona sort. I un cop t’atenen el codi de comunicació (tot i ser en llengua catalana) no sempre és l’adequat, mai t’entenen, i quan ho fan és perquè et diguin o que no saben res del que els dius o que has d’anar a una altra finestreta. No sé de què em serveix tenir el nivell D!
Més dificultats apareixen quan canvio de país, o sense anar gaire lluny traspasso les fronteres de Catalunya, i algú s’interessa per conèixer-me i em demana el meu nom. Llavors jo no sé com posar-m’hi perquè ja em conec totes les possibilitats (no n’hi ha gaires), no té res a veure amb “tria la teva aventura”, d’allò que passarà a continuació, dic el meu nom i el receptor actua si sentís ploure o com si li hagués entrat alguna cosa l’ull (arrugant el nas, els ulls i el front a la vegada): ???? Exacte, el meu nom no està fet per ser comunicat més enllà del territori català. I no per res, sinó per experiència. Me-rit-xell, ja em diràs! Em podrien haver posat Anna o Maria o Laura, més fàcil, internacional i curt. Això de dir-me Me-rit-xell a la que començo i la gent no entén res ja no acaben escoltat el nom sencer. No ven, els meus pares no sabien res de màrqueting, com es nota... Però no tothom té dificultats per entendre el meu nom! Hi ha un lloc a Europa on sí que poden pronunciar perfectament el meu nom sense cap dificultat (i amb certa emoció, fins i tot): a Lituània. L’explicació rau en que un personatge de dibuixos animats tenia un nom semblant i és per això que alguns lituans quan senten el meu nom posen els ulls com taronges, i amb boles com a la Candy i criden emocionats “Merrrr-it-xelh”, (o alguna cosa per l’estil). Suposo que per nosaltres és com si algú es digués Heidi o Son Goku.
I aquesta és una altra, quina facilitat que tenim de vegades per aprendre’ns noms de sèries, llibres o personatges de ficció i en canvi ens costa pronunciar o escriure certs noms de l’actualitat política o social. Ja em direu quants saben escriure o pronunciar correctament el nom de l’ex-canceller alemany, d’alguns municipis catalans o bé de l’entrenador del Barça.
I parlant dels futbolistes, la majoria d’ells pel què sembla, han nascut amb la facilitat de lluir-se movent les cames, expressant-se mitjançant aquestes parts del seu cos humà i per desgràcia han descuidat altres formes de comunicació com la verbal.
Ja se sap, “el futbol és així”.
16/5/07
Tret de sortida a la Festa Major!!
Benvolguts/des lectors/es d'aquest blog, us presento el suport que dóna veu als meus pensaments i inquietuds més interiors.
Aquest blog és consegqüència d'un exercici d'una de les assignatures del màster de Medi Ambient, concretament la de Comunicació oral, en la qual ens fan fer un blog per tal que expressem tot allò que ens suggereixi el món de la comunicació oral.
He escollit per al meu blog el títol de FESTA MAJOR perquè, a part que m'apassiona anar de festa major, perquè així és com la meva àvia Montserrat m'anomena "Aquesta noia és una Festa Major"!
I és que els avis, almenys els meus, sempre han tingut una forma d'expressar-se oralment molt rica i interessant. Quan era petita suposo que ho devia trobar curiós, les expressions i dites que deien, la meitat no les entenia, però ara m'encanta, em sembla fantàstic. Intentar recordar-me d'alguna frase que ells diuen per mi és important perquè no es perdi la tradició de la llengua oral, m'agradaria poder fer una llista de "dites dels meus avis". "15 dies a Cal Petarric", "A la taula i al llit,al primer crit"... La llàstima és que moltes de les expressions que diu la meva àvia tenen sentit en el seu context, a Callús (d'on sóm) i que difícilment, per molt que jo sàpiga l'expressió, la diré a un altre lloc perquè ningú sabria què vol dir.
Aquest blog és consegqüència d'un exercici d'una de les assignatures del màster de Medi Ambient, concretament la de Comunicació oral, en la qual ens fan fer un blog per tal que expressem tot allò que ens suggereixi el món de la comunicació oral.
He escollit per al meu blog el títol de FESTA MAJOR perquè, a part que m'apassiona anar de festa major, perquè així és com la meva àvia Montserrat m'anomena "Aquesta noia és una Festa Major"!
I és que els avis, almenys els meus, sempre han tingut una forma d'expressar-se oralment molt rica i interessant. Quan era petita suposo que ho devia trobar curiós, les expressions i dites que deien, la meitat no les entenia, però ara m'encanta, em sembla fantàstic. Intentar recordar-me d'alguna frase que ells diuen per mi és important perquè no es perdi la tradició de la llengua oral, m'agradaria poder fer una llista de "dites dels meus avis". "15 dies a Cal Petarric", "A la taula i al llit,al primer crit"... La llàstima és que moltes de les expressions que diu la meva àvia tenen sentit en el seu context, a Callús (d'on sóm) i que difícilment, per molt que jo sàpiga l'expressió, la diré a un altre lloc perquè ningú sabria què vol dir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
